ACOMIADAMENT LLIURE ?

Tinc clar que la reflexió amb veu alta que vaig a fer no agradarà a molta gent , però crec que aquest país necessita una reforma a fons de les lleis laborals. 

Actualment tenim la major taxa d’ improductivitat d’Europa i per extensió de tots els països desenvolupats que competeixen amb nosaltres en el mercat global. A les nostres empreses i institucions, hi ha moltissima gent anquilosada i cofoia de tenir un patrimoni d’antiguitat que els fa invulnerables , tant si treballen , es reciclen i rendeixen , com si no. 

Aquesta invulnerabilitat del lloc de treball ens fa febles com a societat , decadents laboralment i poc competitius comparats amb altres mercats mes dinàmics. D‘altre banda aquesta acomodament  es converteix en una fita a assolir per les noves generacions de treballadors. –si no els agrada com treballo , que em facin fora , tinc dos anys d’atur i m’han de pagar xxx euros que em permetran viure tranquil durant aquest temps. Aquest  discurs desgraciadament es habitual en qualsevol tertúlia de coneguts o amics. 

Es molt important i imprescindible disposar de beneficis socials com l’assistència sanitària gratuïta o el subsidi d’atur (dos anys pagats donen per reciclar i reconduir a qualsevol persona intel·lectualment apta i fer-la valida per un nou lloc de treball ). Possiblement caldria  poder cobrar integrament el sou que haguem cotitzat durant la darrera època treballada , per no perdre la posició social i econòmica durant l’aturada laboral. 

Crec fermament en la llibertat de treballador de no continuar treballant en una empresa que no l’ompli , però també hi ha d’haver la reciprocitat  que una empresa pugui decidir no continuar disposant dels serveis d’un treballador , i que això no estigui penalitzat com ara. 

Per evitar aquestes sangries laborals quan baixa la feina (avui les empreses redueixen les plantilles aprofitant que els acceptaran un ERO al baixar les vendes per la crisi i “nomes” els costa 20 dies de salari per any treballat) , es millor liberalitzar el mercat laboral, fer legal la possibilitat de no renovar el contracte d’un treballador , sense indemnitzacions , deixar que es reguli de manera mes progressiva a mesura que hi ha mes o menys necessitat de personal, i no permetre aquestes reduccions salvatges que no porten a res , al reves,  accentuen les crisis al caure dràsticament el consum de les famílies i generen  alarma social. Per sentit comú , mai una empresa tindrà menys treballadors  dels que necessita, per tant no els penalitzem quan els cal menys plantilla o quan ha de fer fora individus que penalitzen als seus companys, a l’empresa i per extensió a la resta de la societat amb la que conviu.

 S’ha aconseguit que un defraudador fiscal estigui mal vist , però encara no hem aconseguit que un mal treballador estigui vist socialment com un problema que s’ha de resoldre i evitar que visqui a plom del esforç dels seus companys i de la inversió arriscada del seu patrimoni que esta fent un emprenedor per tirar endavant la seva empresa.