Tinc vergonya d’esser català
Hi ha moments que voldria separar-me , divorciar-me de la meva condició de membre d’aquesta comunitat cultural (no dic nació , per que crec que em regalat el dret a reclamar quelcom semblant).
No vull estar sempre fent el ploricó , no vull estar sempre donant les culpes de tot als altres, no vull passar vergonya cada vegada que surt el president o la banda de salvapatries que l’envolten.
Tampoc vull que em prenguin per imbecil , donant les culpes a l’anterior govern , al de Madrid , el d’Europa o a una maleïda conjunció astral que sempre fa que haguem de patir. No senyors , no , no es això , cada poble es busca la seva sort o dissort i nosaltres sempre ens hem venut per un plat de llenties .
Pactes , seny , raó , oasi català ,....COLLONADES , com diria en Plà.
Som ridículs, poc creïbles , panxa contents ,una societat sense muscle que es mira a un mirall grotesc i es creu el melic del mon .
Aixó la resta d’Espanya ja ho sap , fa segles que coneix aquesta debilitat i l’explota a cor que vols. Sempre ha trobat botiflers i lerrouxistes , que treballant des de dins li han posat fàcil la nostra domesticació.
L’incapacitat de reclamar un concert com el basc , quan es negociaven les regles del joc democràtic per part dels “pares de la constitució” i els “pares de l’estatut”, ens va deixar a tots com fills de meretrius , engendrats, però sense futur .
El pujolisme bipolar , amb el missatge català xirucaire de portes en dins i el mercantilisme mal entès a Madrid , mal venen, mamonejant i regalant tots els nostres millors actius , ens va deixar en una molt bona situació , una posició supina a punt per que ens desfloressin per allà on fa més mal.
El maragallisme tripartit , igual com la vaca del seu avi , era cega d’un cop de roc . Uns per servilisme al partit de Madrid , altres per que volien portar Catalunya a la terra promesa , i els altres que la volien ecocongelar, no varen esser capaços d’aixecar-nos de la posició supina, ans al contrari es varen posar a apretar mes fort per veure si acabava d’entrar fins al fons (l’estatut..., no penseu malament..).
Finalment el montillisme, , pendent encara de rebre la nota de final de curs, semblà que anirà a setembre per manca de motivació i empenta. “L’home estàtic” d’en Sisà el retrata perfectament , viu , no molesta , però morirà sense esmà i sense historia , tal com volien al carrer Ferraz.
Senyors , no siguem ximples , la culpa es nostre.
De la generació nascuda els anys 40 , predemocratica que no n’han sabut mes , per errors de joventut desconeixement i inexperiència, per la que va venir desprès, la que va néixer els 50 , mes formada i opulenta , que la seva màxima ha estat la de fer calers ràpidament , pactar i malvendre , per aconseguir una posició de privilegi , amb la panxa endavant , a la Catalunya de final de segle .
I molta part de culpa la tenim la generació nascuda als 60 , que no hem apretat , ens hem acomodat , tot i veure que al jardí que havíem d’heretar, les flors es marcirien abans que tinguéssim l’alçada suficient per abastar-les.
Certament estem fotuts , però no es nomes per culpa dels de fora.
Qui vol lluir ha de patir , no pactar , per que s’ha demostrat que ho fem fatal .
Si volem infraestructures , fem-les .
Si no tenim calers , tancament de caixes com el Dr. Robert .
Si els nostres politics ens malvenen , no votem.
Si no estem contents amb la relació econòmica amb Espanya , exigim les balances fiscals , establim les regles del joc i ens igualem al concert del país basc.
PROU DE PATETISME I ACTUEM
Hi ha moments que voldria separar-me , divorciar-me de la meva condició de membre d’aquesta comunitat cultural (no dic nació , per que crec que em regalat el dret a reclamar quelcom semblant).
No vull estar sempre fent el ploricó , no vull estar sempre donant les culpes de tot als altres, no vull passar vergonya cada vegada que surt el president o la banda de salvapatries que l’envolten.
Tampoc vull que em prenguin per imbecil , donant les culpes a l’anterior govern , al de Madrid , el d’Europa o a una maleïda conjunció astral que sempre fa que haguem de patir. No senyors , no , no es això , cada poble es busca la seva sort o dissort i nosaltres sempre ens hem venut per un plat de llenties .
Pactes , seny , raó , oasi català ,....COLLONADES , com diria en Plà.
Som ridículs, poc creïbles , panxa contents ,una societat sense muscle que es mira a un mirall grotesc i es creu el melic del mon .
Aixó la resta d’Espanya ja ho sap , fa segles que coneix aquesta debilitat i l’explota a cor que vols. Sempre ha trobat botiflers i lerrouxistes , que treballant des de dins li han posat fàcil la nostra domesticació.
L’incapacitat de reclamar un concert com el basc , quan es negociaven les regles del joc democràtic per part dels “pares de la constitució” i els “pares de l’estatut”, ens va deixar a tots com fills de meretrius , engendrats, però sense futur .
El pujolisme bipolar , amb el missatge català xirucaire de portes en dins i el mercantilisme mal entès a Madrid , mal venen, mamonejant i regalant tots els nostres millors actius , ens va deixar en una molt bona situació , una posició supina a punt per que ens desfloressin per allà on fa més mal.
El maragallisme tripartit , igual com la vaca del seu avi , era cega d’un cop de roc . Uns per servilisme al partit de Madrid , altres per que volien portar Catalunya a la terra promesa , i els altres que la volien ecocongelar, no varen esser capaços d’aixecar-nos de la posició supina, ans al contrari es varen posar a apretar mes fort per veure si acabava d’entrar fins al fons (l’estatut..., no penseu malament..).
Finalment el montillisme, , pendent encara de rebre la nota de final de curs, semblà que anirà a setembre per manca de motivació i empenta. “L’home estàtic” d’en Sisà el retrata perfectament , viu , no molesta , però morirà sense esmà i sense historia , tal com volien al carrer Ferraz.
Senyors , no siguem ximples , la culpa es nostre.
De la generació nascuda els anys 40 , predemocratica que no n’han sabut mes , per errors de joventut desconeixement i inexperiència, per la que va venir desprès, la que va néixer els 50 , mes formada i opulenta , que la seva màxima ha estat la de fer calers ràpidament , pactar i malvendre , per aconseguir una posició de privilegi , amb la panxa endavant , a la Catalunya de final de segle .
I molta part de culpa la tenim la generació nascuda als 60 , que no hem apretat , ens hem acomodat , tot i veure que al jardí que havíem d’heretar, les flors es marcirien abans que tinguéssim l’alçada suficient per abastar-les.
Certament estem fotuts , però no es nomes per culpa dels de fora.
Qui vol lluir ha de patir , no pactar , per que s’ha demostrat que ho fem fatal .
Si volem infraestructures , fem-les .
Si no tenim calers , tancament de caixes com el Dr. Robert .
Si els nostres politics ens malvenen , no votem.
Si no estem contents amb la relació econòmica amb Espanya , exigim les balances fiscals , establim les regles del joc i ens igualem al concert del país basc.
PROU DE PATETISME I ACTUEM
2 comentarios:
Estimat Jordi,
Ens convé veure les coses amb molta més esperança... i menys crispació. Els crispats... son els altres!
Una abraçada,
Àlex.
no te quieres enterar ,yeye,que te quiero de verdaz, yeyeyeye, y vendras a pedirme de rodillas, un poquito de amoooooor,pero no te lo dare, yeyeyeye...........
Publicar un comentario en la entrada