Nomes el 35% de la població espanyola actual va poder votar la constitució.

Si aquests dies celebrem el 30é aniversari de la constitució espanyola, vol dir que la primera franja d’edat que la va poder votar , son els que ara tenen 48 anys . Per tant amb les darreres dades publicades per l’INE , es aproximadament el 35% de la població espanyola .Seguint amb la mateixa reflexió vol dir que un 65% no ha pogut opinar si li sembla be o malament la norma que el governa.

No puc entendre doncs , aquesta dogmatització de la carta magna , l’al·lèrgia a la seva revisió i els mals de ventre que provoca parlar de la modificació dels punts que estiguin equivocats o obsolets.

Es penós veure com gairebé santifiquem als pares de l’actual constitució , quan sota un mal entès seny, ens varen deixar el bunyol actual , que s’ha demostrat enverinat per els catalans.

Amb perspectiva històrica , ha estat mes profitosa per la seva nació, l’actitud del politics bascs de l’època , que la proposta poruga dels catalanets col·laboracionistes que varen canviar l’encaix correcte del seu país pel reconeixement personal als llibres de text de la historia castellana.

Si no ens deixen lloc en aquest vagó , senzillament hem de baixar i esperar el proper tren.

Reserva Marina de les Illes Formigues

La falsa polèmica de la posidònia al litoral gironí , esta servint per criminalitzar les petites embarcacions d'esbarjo i obrir un estat d’opinió contraria a aquest col·lectiu per poder tirar endavant la reserva integral de les illes formigues.

La problemàtica dels nostres fons no son les barquetes que s'aglomeren durant 15-20 dies d'estiu a les cales i caletes de la costa brava , ni tampoc els pescadors amateurs que pesquen per consum propi com a hobbie o els recol·lectors de garotes particulars que en mengen 3 cops l'any com un fet cultural i popular (cosa que s'ha fet tota la vida en famílies de la costa gironina).

El problema real n’és un altra , son els tres-cents dies o mes de pesca de les barques d'arrossegament, enormes monstres diesel , molts amb motors tunejats per sobre del que tenen declarat , amb unes arts que llauren tot el fons marí dia rere dia , deixant unes autopistes de destrucció espectaculars (nomes cal que pregunteu a qualsevol submarinista com es veuen les traces de les portes de les xarxes d'arrossegament , i quants dies queden visibles aquests camins de destrucció). Els mesos que no tenen públic , moltes d'aquestes barques amb l'excusa de netejar l'art (mes aviat per agafar especies que viuen arran de litoral) , fan passades arran de costa , trinxant part del fons de posidònia amb total impunitat.

Les llicencies de pesca d’eriçons , a quatre professionals , ha esquilmat tota la població , traient sacs per l’industria de la conserva i els restaurants , creant la figura dels furtius que revenen la seva captura .

S'està aprofitant també les fotografies de l'estat que ha quedat el fons marí desprès del temporal de llevant del dia de Sant Esteve, per presentar-les amb molta mala baba com la destrucció de les petites ancles de les embarcacions esportives.

Soc net de pescador de Palamós , d'aquell col·lectiu que sortia a pescar amb una barqueta de nomes 4 mtes , i que pescaven just el que aconseguien amb els seus palangres , fent el curricà, amb les seves poteres o calant nanses per pescar sèpies i altres especies. Aquest col·lectiu era sostenible , no feia malbé ni llaurava el fons que els donava de menjar. Els varen perseguir , fins fer-los jubilar , per que feien nosa, les seves barques emprenyaven a la platja , i sobretot eren la mostra d'una manera de fer ecològica que es contraposava a la cultura de les grans barques destructores.

La proposta que es vol tirar endavant , per protegir la majoria del litoral d'aquesta zona sota el paraigües de la Reserva Marina de les Illes Formigues, s'inicia des de la Cofradia de Pescadors de Palamós , un cop ja han trinxat el litoral i els cal resoldre el merder que ells mateixos han provocat, (baixada de captures i desaparició d’espècies). El problema es quan pel mig hi barregem política, impostos directes i sobretot permetre marcar muscle als socis ecosocialistes del govern català .

No permetre ancorar les embarcacions d’esbarjo , o la pesca de cap de setmana , prohibir les immersions per lliure , o la recol·lecció particular de musclos o “uriços” , sobrepassa les mesures que s'han d'aplicar dins la reserva marina. Una reserva per altra banda necessària segons la meva opinió, però que serveix per que alguns col·lectius vulguin posar al punt de mira de l’opinió publica als usuaris de mallorquines , velers i barquetes , sota unes acusacions basades en fal·làcies que sembla que tingui credibilitat , tant sols per que l'origen de la fal·làcia s'ha escrit en mitjans de comunicació i això falca qualsevol afirmació ximple o malintencionada.

Protegim el medi , però també la cultura i les tradicions populars , si rellegiu Josep Plà podreu entendre la forta interacció que ha tingut la gent amb el mar , servint per forjar un caràcter i una manera de fer. (Dinars a les barraques , suquets , uriçades , sarsueles , havaneres i cançons de taberna arran de mar,...).

Potser al final caldrà fer “la reserva integral de les persones que estimen les tradicions i la terra” , podem preguntar-li al Sr. Saura i el seu estol de BioPijos de ciutat que en pensen d'aquesta idea, potser ens tanquen a tots al museu de la pesca i cobren per la visita guiada ...

Les males companyies

Aquesta crisis , ha d'esser la darrera que passem el catalans amb tant males companyies.

Definitivament no podem continuar pagant totes les festes i escurant els culs dels gots de les copes que s'han begut els altres.

Però el mes fumut es que quan acaba la festa , hem de netejar el local i tornar a casa sabent que ens criticaran a cor que vols pel que hem fet i pel que no hem fet.

Conviure amb uns veïns que pateixen la “síndrome del hidalgo castellano” es molt dur , fatxendes que es creuen rics amb els calers dels altres , sabedors que ens poden munyir de manera reiterada , per que els rucs dels catalanets baixarem el cap i continuarem treballant per aportar mes diners al fons comú.

Varem negociar malament quan es va redactar la constitució i ho estem pagant molt car. No varem reclamar els nostres drets legítims com a nació (exigint la nostra pròpia foralitat igual com feia el País Basc i Navarra) , i certament amb el pas dels anys s'ha demostrat que es un error tràgic per la supervivència de Catalunya.

Davant d'una crisis com aquesta , no vull conviure amb governants que nomes esperen que les grans locomotores els treguin del pou , sense posar ni una sola paletada de carbó i malgastant-s’ho per darrera fent una barbacoa social pagada amb els calers del fogoners i els maquinistes.

Jo no vaig poder anar a votar la constitució actual , però per l’evolució natural de la societat , aviat hi haurà mes població que no la va votar , que no pas la que ho va fer.

Crec que es el moment per exigir una interacció millor amb els nostres veïns , buscar una relació entre iguals o si no senzillament aspirar a esdevenir un estat lliure dins de l’Europa actual.

Tornem a votar les regles del joc , i si pretenen que continuí la mateixa norma encorsetada que tenim ara , els diem adéu amb la ma i fotem el camp d’una vegada per totes.

Llàstima que això no es mes que un brindis al sol , formulat per un català com jo, que possiblement també tindrà por o es deixarà malvendre pels botiflers de sempre.

Pedals d'Occitania

Us presento la ruta amb BTT que anirem a fer a finals de juny , Els Pedals D'occitania , la versió per la banda francesa dels pedals de foc que varem fer l'any passat.

http://www.pedalsdoccitania.com

Algunes dades sobre l'itinerari:

• Altura mínima: 374 metres (Encausse Les Thermes).
• Altura màxima: 1851 metres (Coll de les Paloumères).
• 227 Quilòmetres.
• 6000 metres desnivell positiu.
• 6000 metres desnivell negatiu.
• 44% Pista forestal, 36% carretera semi-asfaltada, 20 % camí.
• Sortida: Pedals d’Occitània, C/Arnals, 8. Vielha..
• Arribada: Pedals d’Occitània, C/Arnals, 8. Vielha.
• Durant tot el recorregut és aconsellable degustar la gastronomia del país.
• Important patrimoni cultural.
• Coll més llarg: Coll de les Paloumères (1851 metres), 22 quilòmetres de pujada al 5,4%.
• Colls més durs: La Couage (960 metros) 3,7 quilòmetres al 9,6%. Coll de Saubaga (1372 metres), 11,5 quilòmetres al 6%.
• Pobles: Vielha, Gausac, Aubèrt, Arròs, Vilamòs, Arres de Sus, Bossòst, St.Mamet, Bagnères de Luchon, St. Aventin, Benque-Dessous-et-Dessus, Cirès, Bourg d’Oueil, Sost, Esbareich, Mauléon Barousse, Bramevaque, Sacoue, St. Bertrand de Comminges, Loures Barousse, Barbazan, Lourde, St.Pé d’Ardet, Génos, Gesset, Bagen, Reston, Lôo, Régades, Encausse-les-Thermes, Soueich, Gouillou, Girosp, Juzet d’Izaut, Melles, Les, Bossòst, Era Bordeta, Es Bòrdes, Eth Pònt d’Arròs, Aubèrt, Vilac, Vielha.

Necessitem enderrocar el viaducte del tren?

Mirant amb el Google Earth , les dimensions del viaducte del tren a Girona (20 metres d’amplada a la part mes estreta i 30 metres a la part de l’estació) fan que em plantegi un us diferent dels prop de 2 km de llargada , evitant així el cost del seu enderrocament.

Poder aconseguir un passeig elevat , amb jardins , carrils bici , bars i terrasses , i fins hi tot un tranvía elèctric per fomentar el transport públic segregat.

Es una reflexió que fa dies que em volta pel cap i que cada cop em sembla mes raonable i mes atractiva.

No malgastem recursos públics en destruir , i siguem sostenibles reciclant l’enorme massa de formigó , en un passeig pensat per les persones , un gran mirador pels gironins del segle XXI.

 

Tenim una oportunitat per fer quelcom imaginatiu i modern. 

Fundació Princep de Girona ? Primer que demanin perdo..

Adjunto escrit d'Armand de Fluvià ,  aparegut l'any 2005 a Vilaweb, que no te desperdici per continuar valorant l'encert o no de crear una fundacio amb el nom de "Princep de Girona".

Crec que el monarca té l'obligació moral de demanar perdó a Catalunya (i també a Aragó i al País Valencià), pels estralls que el primer Borbó, i altres monarques que el van succeir, van cometre al Principat per tal d'anorrear la seva cultura

Vaig llegir, fa un dies, un interessant article de Xavier Roig, amb el títol de «Can Felip», sobre la insensibilitat de la corona espanyola respecte als perjudicis que ha comès amb Catalunya al llarg dels darrers tres-cents anys. Quan jo era monàrquic, també vaig escriure alguns articles, en altres diaris de Catalunya, i d'Espanya, queixant-me d'aquella insensibilitat i manca d'interès, no només amb relació als greuges comesos sinó també al poc interès per afalagar o atreure els catalans (no dominar el català -i el gallec i el basc-, tots els membres de la Reial Família, i no exigir que a Catalunya se'ls parli en català, no estar-se, els Reis i el Príncep, temporades a Catalunya, no usar els títols catalans de la casa reial ni exigir que a Catalunya se'ls denomini amb ells, etc.). També he acabat de llegir un llibre que m'ha colpit profundament i que faria d'obligatòria lectura a tots els catalans i als que no ho són, es tracta de Felip V contra Catalunya, del catedràtic d'història moderna igualadí Josep Maria Torras i Ribé, prologat pel Dr. Jaume Sobrequés. L'autor ha pouat no només en els arxius catalans, sinó també en els espanyols i els francesos, i ens ha descobert uns aspectes de la guerra fins ara desconeguts. Crec que el rei d'Espanya té l'obligació moral de demanar perdó a Catalunya (i també a Aragó i al País Valencià), per les barbaritats i els estralls que el primer Borbó, i altres monarques que el van succeir, van cometre al Principat per tal d'anorrear la seva llengua, la seva cultura, les seves institucions i la seva consciència com a poble i com a nació en un procés de desnacionalització que malauradament encara continua. Esgarrifa pensar en tot allò que va succeir en aquell moment crucial per a la nostra història: obligació d'hostatjar els soldats ocupants, que moltes vegades feien tota mena d'excessos i vexacions i violaven les dones de les cases que els acollien. Pobles incendiats i saquejats i amb les collites requisades als pagesos. Exigència, amb violència extrema i coacció, de contribucions extraordinàries als ciutadans tractant el país com de conquista. En represàlia per haver acollit o amagat patriotes, van ser cremades nombroses poblacions (Alforja, Arbúcies, Espinelves, Manresa, Moià, Pallejà, Peramola, la Pobla de Claramunt, Prats de Lluçanès, Sallent, Sant Hipòlit de Voltregà, Sant Martí Sarroca, Sant Pol de Mar, Sant Quintí de Mediona, Torelló, Viladrau, Vilassar, etc.). Deportació en massa de pagesos i de presoners al nord de França, per lliurar-los als camperols d'aquest país i fer-los treballar com a esclaus. Sotmetiment del territori a sang i foc. Cito només alguns exemples del que feien aquells ocupants: «Se hicieron prisioneros a muchos catalanes que luego fueron entregados a la horca y las poblaciones al incendio.» (Marqués de San Felipe). «Exterminar lo restante de estos canallas que infestan el país. Se hizo pasar a cuchillo a los prisioneros, menos algunos que mandé ahorcar, pegándole fuego después de esto a otros lugares. Ordené cortar la retirada a cientos de los rebeldes, de los quales los sesenta se pasaron a cuchillo... con lo qual lograba ya tenerlos más contenidos y menos orgullosos.» (Duc de Pòpuli). «Espero será del agrado de S.M. se practique ahora este castigo de ahorcarse este género de gentes, que por tantas causas lo tienen merecido, para que sirva de escarmiento y exemplo» (el general Bracamonte al rei). I un informe oficial esmenta que aquest general «apenas dió quartel a ningún catalán, los quales hizo ahorcar y pasar por las armas a su llegada a Vich». La política de repressió borbònica va ser perfectament planificada, amb premeditació i traïdoria, amb represàlies injustificades i de terra cremada, per provocar la desmoralització dels catalans. Va ser, com diu Torras i Ribé, «un dels primers intents a escala europea d'imposar una dictadura militar persistent sobre un territori considerat rebel i irreductible». El 1713, per exemple, Felip V va ordenar al duc de Populi que «si algunos miqueletes u otra gente tubiere el bárbaro arrojo y osadía de querer defenderse... se les pasará a todos a cuchillo y se haga ahorcar a los que se defendieren, pues además de merecer este castigo como rebeldes obstinados y ladrones, convendría se execute así para escarmiento de los otros». Seguint les instruccions del rei, Populi va ordenar que s'apliqués sense contemplacions el denominat «diezmo de la horca», i s'executés de manera sumària, al marge de qualsevol formalitat de justícia, els presoners catalans. «Encargo», deia, «al marqués de Lede que haga ahorcar luego a todos los voluntarios y sus oficiales y que a los demás les eche a galeras. Haréis arrasar cualquier lugar murado o castillo y obligaréis al país a que abra caminos carreteros por todas partes y particularmente en la montaña, para facilitar la marcha de las tropas y paso de la artillería». Herois empresonats, penjats, esquarterats, escapçats (i els caps enviats a les poblacions d'origen), torturats, confinats a galeres, sense judici previ i amb els béns confiscats. No podem oblidar-ho i proposo que s'honri, amb làpides, noms de carrers i places a tots aquells que van lluitar pel manteniment dels nostres drets històrics, i les nostres constitucions. Amb la caiguda de Barcelona, es va tenir consciència que allò representava la fi i els Annals Consulars diuen «lo dia 13 se féu la entrega y se rendiu esta ciutat, perdent en est lamentable dia, ab sa pròpia sanch, tots los privilegis en tantes centúries gosats y amb tanta sang conseguits». La construcció de la Ciutadella, símbol del poder borbònic i amenaça constant, va representar la destrucció de 38 carrers, l'enderrocament de 1.016 cases i edificis i el bandejament de 6.380 persones. Una catàstrofe.

PER QUE CONTINUEM BAIXANT EL CAP DAVANT DELS BORBONS?

 

Al·lucinant , volen crear la fundació Príncep de Girona per rendir homenatge al proper Rei Felip, a l’hereu de la destrucció sistemàtica de la nostra nació i de la nostra cultura.

 

Us proposo que llegiu que diu l’historia de la guerra d’extermini que varen provocar l’any 1714 , a Catalunya , els Borbons i els seus col·laboradors.

 

Josep M. Torres Ribé descobreix i publica testimonis borbònics inèdits sobre la guerra del 1714 . Si la visió catalana de la Guerra de Successió ja era prou dramàtica, dels testimonis dels generals i governadors de Felip V en surt un panorama encara més devastador.

 

Us recomano que ho llegiu per que cada vegada que sentiu a parlar d’aquesta Fundació, recordeu que representen els Borbons a casa nostra.

 

Ningú no els havia fet parlar. La veu de personatges com el duc de Pòpuli, el marquès de Castel Rodrigo, el comte de Montemar i l'intendent José Patiño, entre molts d'altres, ressona en tota la seva cruesa i aporta l'autèntica dimensió del conflicte al llibre Felip V contra Catalunya (Dalmau ed.), del catedràtic de la Universitat de Barcelona Josep M. Torres Ribé, que ha dedicat cinc anys a la recerca, amb decisives estades a l'arxiu de Simancas i a l'Histórico Nacional de Madrid. El llibre se circumscriu al període 1713-1715 i porta el significatiu subtítol de Testimonis d'una repressió sistemàtica. És la continuació de La Guerra de Successió i els setges de Barcelona (1697-1714) i tindrà una tercera part.

Torres Ribé va ser "el primer sorprès" per l'amplitud de la troballa i pel "to de premeditació i exhaustivitat" destructora que denoten uns abundantíssims testimoniatges "escrits des de la naturalitat del qui se sap vencedor". Si algú podia posar en dubte els clàssics relats catalans de la desfeta, des de Castellví o Bruguera a Sanpere i Miquel, ara la paraula la tenen els mateixos espanyols. I realment no queda dubte de la magnitud de la tragèdia.

En les seves missives a la cort madrilenya, la plana major borbònica no amaga les intencions ni els estralls del que, a la vista d'una documentació tan aclaparadora, Torres Ribé qualifica de "guerra d'extermini" basada en l'aplicació del terror tant a la rereguarda com a la Barcelona assetjada, tant en la guerra com en la postguerra. Fins i tot es van fer servir per primera vegada "tèniques de guerra psicològica i d'intimidació a gran escala contra la població civil, probablement induïdes per l'estat major francès, que les havia assajat recentment amb els camissards de la Bretanya i Normandia". 

En aquest sentit, l'historiador apunta que "la repressió borbònica, aquella violència premeditada a càrrec de l'Estat modern, té components d'una modernitat aclaparadora, que recorda el que seran les dictadures militars del XIX i XX".

Com diu Jaume Sobrequés al pròleg, el panorama recorda molt el de la Catalunya del 1939: milers d'executats sense judici -en deien "diezmo de horca sin estrépito de justicia"-, milers d'enviats a galeres, una política de terra cremada amb pobles i ciutats incendiades com a càstig per la fugida dels habitants que no volien pagar els abusius impostos borbònics -Manresa, Sallent, Viladrau, Castelltersol, Arbúcies...-, una ocupació militar extraordinària -90.000 soldats a mitjans del 1714 i més de 20.000 durant tot el segle XVIII, és a dir, un soldat per cada 25/30 habitants en temps de pau-, presons saturades, represàlies a familiars, autèntiques llistes negres, desterraments, exili, incautacions, un estat d'excepció que duraria quasi tot el segle... Tot això abans del Decret de Nova Planta, esclar. "Fins a la pau de Viena del 1725 no afluixaria una mica la situació d'asfíxia", remarca Torres Ribé.

Aquesta asfíxia també va tenir un vessant crucial en l'ofec econòmic, per no dir-ne directament "saqueig", expressió que usa l'autor. Una aportació clau del llibre consisteix a detallar el sobreesforç fiscal que es va exigir a partir del 1713, sota la coacció de l'exèrcit, a una població ja exhausta, fet que portaria una desesperada revolta antifiscal pagesa el gener del 1714, vençuda també a sang i foc. Segons Torres Ribé, "es pot dir que l'espoli fiscal català del qual tant es parla avui comença llavors".

Entre els molts altres aspectes que l'obra documenta a fons per primer cop hi ha, també, el de l'extensa xarxa d'espies borbònics, situats fins al cor del poder austriacista barceloní. "Ho sabien tot, del que passava a l'interior de Barcelona, què pensaven les autoritats, quina era la situació social o els punts fluixos de la defensa militar", remarca Torres Ribé, a qui li han quedat per desxifrar "centenars de cartes xifrades". El cas més rellevant és el del pare de Pau Ignasi de Dalmases, el representant català a Londres. L'home que havia de convèncer els antics aliats britànics perquè enviessin ajuda a una assetjada capital catalana al límit de les forces. Doncs bé, les cartes de Dalmases eren interceptades pel seu progenitor i enviades a l'estat major enemic.

Certament , no cal una fundació que ens recordi constantment la dita de"Cornut i pagar el beure"